Primer dia a Texas...

29 maig,

A la una del matí un autobús que surt de la estació de Barcelona Nord es dirigeix cap a Madrid. Tinc sort perquè no m’ha tocat ningú al seient del costat. Intento posar-me en una bona posició per dormir, i després de varis intents crec que s’aconsegueix. Però m’he adormit amb la música posada, i els cascos em fan mal. Em desperto varies vegades, també, per la música del conductor. Estic al seient número ú, per una part bé perquè passa aire, per l’altre, té dos grans inconvenients. El conductor i els seus monòlegs, i a les parades que es fan al llarg del camí ets la cara de l’autobús. Primera parada: Saragossa a les quatre de la matinada. Alguns que ja venien baixen per estirar les cames. I llavors hi ha els nous que pugen fent petar la xerrada. L’autobús s’omple una mica més, però continuo tenint el seient del costat lliure. Però al cap d’una hora hi ha la segona parada que dura 15 minuts per estirar les cames, visitar al senyor roca... A partir de llavors és impossible dormir, xerrada, sol, nervis... i de cop i volta has de fer esforços per no tancar els llums, perquè la parada de Barajas, T-4 no és la última.

Finalment, entres a l’aeroport. Saps que has d’anar a la T-1 però aquest autobús para a la T-4, i davant dels ulls veus passar durant 10 minuts la T-1, la T-2, la T-3 i finalment la T-4, on de tots els que van baixar casi ni un es va quedar en aquella terminal.

Tres hores esperant per fer el check-in. Esmorzem, música, la Winifred i jo ens posem al dia. I a les 11 pugem a dalt on deixem les maletes i ens donen els passes pel viatge. I ens dirigim a la torre de control. Deixar els cinturó, sabates de tacó, bosses, ordinadors, gels... i passa sense que la màquina boja et piti. I després passa dos controls més, amb preguntes i cares rares, passes a la sala d’embarcar.

Em toca al costat de la finestra. Bé, així puc observar el paisatge i recolzar-me per intentar dormir. Al costat, intercanvio quatre paraules amb una noia espanyola que per casualitat sé, al final del trajecte, que és catalana i ha estudiat periodisme a la Pompeu Fabra.

Al poc d’arrancar ens passen un pica pica d’una beguda i galetes salades. I després de recollir, el dinar. Una amanida, un tros de pa per untar amb mantega, pollastre amb pasta i un tros de pastís tou que l’interior era taronja.

Al davant tens una pantalla on pots escollir entre 41 pel:lícules, 40 capítols de series, música i jocs. He aprofitat per mirar en anglès Lasp year (crec) i Sweet Home Alabama. El viatge ha estat interminable: llarg, incòmode, calor... sense aixecar-me durant vuit hores.

Parem. Hem de passar pel control de seguretat de U.S.A. Quan aterrem el pilot posa música de benvinguda a la mare pàtria. Entrem, i una gran bandera d’Estats Units acapara la mirada de tots, tant dels residents que tornen a estar a casa, com aquells curiosos que reafirmen una vegada més el patriotisme que omple els nord-americans. Un policia et pregunta per la teva estança, si has estat al país, què faràs, quan tornes, et demana una foto i la informació dactilar. Primer dels quatre dits de la mà dreta, i després el polze dret, els quatre de la mà esquerra i el polze esquerre. I ja pots anar a buscar la maleta i tornar-la a facturar per si alguna persona de seguretat vol mirar el que tens a la maleta. Si no, continua buscant la teva terminal per seguir el vol.

Mentre estem esperant a la porta per embarcar ens adonem que han canviat el vol de porta, i corrents anem, la majoria ja havien pujat, però per sort, encara podíem entrar.

De cop i volta, al assentar-me, l’esgotament em pot, i em dormo. M’aixeco quan sento molt d’enrenou i veig que encara estem a terra, que l’avió té problemes o per baixar o per pujar. I no em puc creure que encara estiguem a Houston, però per sort, el que havia passat és que havia dormit durant tot el viatge. Una hora seguida, sense adonar-me de res.

A l’estació estaven els pares de la Winifred esperant i la seva germana petita, Maeve, que vol dir Maria amb una altra llengua. Compartiré habitació amb ella, i la Winifred amb la seva germana gran, Caroline.

Arribem i conec al seu germà, Kevin i a un espanyol que està vivint amb ells, Juan.

Estem parlant una estona a la sala d’estar, però a mi se’m tanquen els ulls. Ja no puc més. I a més a més, em fa vergonya parlar amb anglès. No m’ho puc creure, no sé si ho superaré alguna vegada.

Finalment, una dutxa i al llit.

Una cosa que m’ha sorprès bastant és que no és que hi hagi un centre, sinó cases i cases, restaurants, centres comercials.. però s’ha d’anar amb cotxe per tot arreu. La casa de la Winifred està com en una urbanització. Típica pel:lícula americana, tot de cases, no adosades, però si al cantó una de l’altre. Té jardí i garatge. I el que em crida l’atenció són una espècie de ventiladors al sostre que donen molt d’aire. La calor aquí és asfixiant.